L'EXCAVACIÓ ARQUEOLÒGICA

La metodologia i les tècniques que s’empren a una excavació arqueològica es decideixen en funció del tipus de jaciment, de la seva problemàtica particular, així com dels objectius del projecte (científics, formatius i de difusió entre d’altres). A més, s’ha de tenir en compte el temps i els recursos materials i humans disponibles, essent una exigència maximitzar la relació entre la informació obtinguda i els recursos emprats. Un dels principals problemes d'una excavació arqueològica és el desconeixement de la realitat amb la que ens trobarem, per la qual cosa és indispensable adoptar estratègies que ens facin possible documentar i interpretar amb precisió tots els seus elements i sotmetre a les tècniques i la metodologia d’excavació de excavació a un constant feedback amb l'objectiu d'ajustar-les a la realitat del jaciment i del grup humà que hi intervé.

La tècnica d’excavació que apliquem en el cas concret del jaciment de “Els Closos de Can Gaià” és la que l’equip de la Universitat de les Illes Balears ha anat desenvolupant des del seus inicis a l’any 1995.

Aquesta tècnica té com a objectiu principal la documentació de les variables espacial i temporal del jaciment i es basa en l’aplicació del anomenat Mètode Harris (Harris 1991), desenvolupat a la arqueologia urbana britànica als anys 70' i que ha esdevingut el mètode més emprat arreu del món, on els objectius fonamentals són la identificació i documentació de les diferents unitats estratigràfiques (UE) (definides com les accions deposicionals mínimes que e s poden identificar a un jaciment), a més de les relacions establertes entre elles (matriu Harris). Aquesta estratègia se completarà amb la documentació de la distribució microespacial dels artefactes i ecofactes dins aquestes UE, mitjançant l’ús d’una Estació Total topogràfica, seguint els corrents procedents de l’escola francesa d’arqueologia paleolítica, i en concret a Laplace-Meroc (1972).

A més d'aquestes dues estratègies bàsiques s’emprarà també el concepte de “conjunt arqueològic”, que ens ajudarà en la interpretació del jaciment excavat. La definició de conjunt arqueològic no pot ser mai exacta ja que es tracta d'una categoria principalment interpretativa. Amb aquest terme ens referim a qualsevol agrupació de material que els arqueòlegs o arqueòlogues considerin que és reflex directe del context sistèmic. Per exemple, un conjunt arqueològic seria un conjunt d'ossos en connexió anatòmica, un conjunt de fragments ceràmics que poguessin formar part del mateix vas, etc. Aquesta figura és de gran ajuda per a definir la integritat de les UE.

Aquesta, es la filosofia bàsica de la proposta arqueològica dels equips formats i vinculats amb la UIB. Aquest sistema ha mostrat la seva vàlua en els diferents projectes gestionat per aquest grup: Dolmen de S’Aigua Dolça (Artà), Biniparratx (Menorca), Cova del Pas (Menorca), Son Ferrer (Calvià), Puig de Sa Morisca (Calvià) o Closos de Can Gaià (Felanitx).

1. La documentació dels contexts arqueològics.

La recollida d'informació, a més de fer-se mitjançant distintes fitxes de registre, es completa amb la realització de planimetries i seccions de les diferents unitats estratigràfiques i una exhaustiva documentació fotogràfica. A tot això s'afegeix la redacció del diari d'excavació, eina bàsica del procés de documentació i interpretació dels contexts arqueològics, i on s'han de consignar totes les feines realitzades, les impressions personals de totes les persones implicades a la feina, així com les successives i, molt sovint, efímeres interpretacions de les diferents parts que conformen el jaciment.

a. Fitxes i arxiu d'Unitats Estratigràfiques.

La documentació de les UE es farà mitjançant una fitxa de descripció adaptada a la realitat arqueològica dels jaciments prehistòrics de les Balears que s'ha dissenyat des del Laboratori de Prehistòria de la Universitat de les Illes Balears. El disseny d'aquesta fitxa contempla la possibilitat d'integrar tota la informació a una base de dades.

La identificació i documentació de les UE, i entre elles especialment les sedimentàries, é una de les tasques més importants i complicades de les estratègies d’excavació que es fonamentes en el mètode Harris. És per això que aquesta feina necessita d’un protocols d’actuació ben definits. En el nostre cas, la identificació de les UE sedimentàries consta de dues accions distintes: la primera, és la identificació al camp, on es consignen una sèrie de característiques seguint la fitxa abans senyalada; la segona tindrà lloc al laboratori i, per tant, es necessari recollir una sèrie de mostres dels sediments per crear un arxiu.

Es procedirà a recollir dues mostres de sediments, sempre evitant les interfàcies, procurant que no hi hagi contaminacions procedents d’altres UE. Una primera mostra de 150-200g que servirà per arxivar-la i, una segona mostra d’uns 500g que servirà per realitzar les diferents analítiques. D’aquestes mostres es documentarà la situació exacta d’on es va recollir mitjançant la Estació Total. En cas de que el sediment estigui humit s’assecarà per evitar la formació de fongs.

 

Model de fitxa emprat a Els Closos de Can Gaià (Any 2009)

 

b. Fitxes i inventaris de registre.

Tots els artefactes i ecofactes que es trobin al jaciment, independentment de la seva natura, s'identificaran amb una fitxa. Aquesta fitxa es farà utilitzant com a suport un depressor, dels que s'empren en medicina, en el que s’escriurà amb un bolígraf de punta fina. L'adopció d'aquesta estratègia té com a objectiu que no es perdi la informació, cosa que amb les tradicionals etiquetes de cartolina esdevenia freqüentment.

La fitxa d'identificació ha de contenir els següents camps:

1. Jaciment i any de la campanya (sempre).

2. Unitat estratigràfica (sempre).

3. Número d'inventari (sempre).

4. Data d'extracció del material (sempre).

5. Conjunt arqueològic (si escau).

6. Observacions (si escau). En aquest darrer camp es poden anotar totes aquelles dades referents al material que es considerin significatius: context en el que es va trobar, estat de conservació, necessitats de conservació, etc.

Imatge d’etiqueta.

A més, es realitzarà un inventari a on es consignarà tota la informació de tots els materials que es vagin recollint. Aquest inventari té els mateixos camps que la fitxa d'identificació més tota una sèrie de camps necessaris per a les tasques de laboratori.

 

c. Inventari de fotografies.

La gran quantitat de fotografies que es faran amb l'objectiu de documentar al màxim el procés d'excavació, fa necessària la realització d'un inventari fotogràfic amb la finalitat de poder identificar i classificar correctament tota aquesta documentació a més de poder accedir a ella en el menor temps possible. Aquest inventari ha de contenir els següents camps:

1. Número de fotografia: número correlatiu començant des de 0.

2. Persona que realitza la fotografia.

3. Descripció: aquest camp és el més important de tots. S’hi realitza una breu descripció de l'element fotografiat (zona, procés realitzat, UE, material, etc.)

4. Orientació de la fotografia: croquis de l’àrea que comprèn la fotografia i del lloc des d'on s'ha fet la fotografia.

5. Data de realització de la fotografia (dd/mm/aa).

 

 

d. Diari d'excavació.

Al diari d'excavació s'hi han de recollir totes les feines que es fan, totes les dades interessants així com les impressions personals de totes les persones implicades a la feina així com les successives i, molt sovint, efímeres interpretacions dels diferents elements que composen el jaciment. Tot això ha d'anar ben acompanyat de material gràfic, croquis, dibuixos, fotografies (s’apuntarà el numero d'inventari corresponent) a més de qualsevol dada que es consideri rellevant pel desenvolupament de l'excavació. Un dels elements principals que s'ha d’apuntar són les feines pendents, aquest apartat, en la mesura de lo possible s'apuntaran en vermell per facilitar que no s'oblidin. El diari és un dels elements més importants de la documentació. Per aquest motiu s'ha fer diàriament i, a ser possible, al mateix jaciment, i de la manera més detallada possible.

 

Exemples d'anotacions al diari de campanya

e. Planimetria i seccions.

El dibuix arqueològic és un dels elements més importants del procés de documentació del registre arqueològic. No només reflecteix amb exactitud tot allò que apareix a l’excavació, sinó que, en molts casos, es converteix en una referència indispensable, degut a la pròpia naturalesa de l’excavació, que comporta la desaparició dels contexts estratigràfics a mesura que aquesta avança.

Aquest treball es realitza, normalment, a llapis sobre paper mil·limetrat, fet que obliga, amb posterioritat, a recalcar-la sobre paper vegetal a tinta. Un cop passat a paper vegetal i entintada, la planimetria està llesta per a ser escanejada i digitalitzada.

Plantes.

Estructures - 1:20

Detalls - 1:10

Unitats estratigràfiques - 1:20, planta inicial i planta final.

Seccions.

Estructures - 1:20

Unitats estratigràfiques - 1:20, secció inicial i secció final.

2. El procés d'excavació.

a. Excavació per Unitats Estratigràfiques (UE).

L'excavació del jaciment es fa, com ja s'ha dit, emprant el mètode Harris. Això suposa que els treballs han d'anar destinats a la localització, determinació i posterior excavació de les diferents UE. En aquest procés s'ha de posar especial atenció a les relacions entre les diferents UE ja que seran aquestes les que ens permetran reconstruir la seqüència cronològica del jaciment mitjançant la creació d'una matriu Harris.

L'excavació de les diferents UE s'ha de fer de la més moderna a la més antiga. Es començarà amb la determinació de la UE en superfície, intentant trobar els seus límits. Una vegada delimitada s’obrirà una fitxa donant-li un numero correlatiu i es procedirà a una primera documentació gràfica (fotos més delimitació de la seva àrea inicial amb la Estació total). A continuació es començarà la seva excavació procurant documentar aquest procés amb la major cura possible: documentació gràfica, recollida exhaustiva de material i de mostres per analítiques, relacions estratigràfiques amb les altres UE,... procurant revisar la seva fitxa de manera constant.

b. Documentació de la variable espacial.

Com ja hem avançat el mètode Harris es combinarà amb la localització espacial dels materials presents dins cada una de les UE. La localització espacial dels materials és una eina indispensable per poder interpretar aquestes ja que ens permet deduir diferents aspectes, entre els que destaquen la determinació de la integritat de les UE, és a dir la proximitat entre el context sistèmic i l'arqueològic (Schiffer 1972) o la caracterització interna de les UE, cosa especialment interessant en UE de grans dimensions o de característiques concretes com pot esser un sòl d'habitació on un bon estudi microespacial ens pot ajudar a inferir diferents àrees funcionals.

Com ja s'ha comprovat a altres excavacions les tasques de localització de tot els materials trobats a un jaciment por ser una tasca que arribi a col·lapsar el sistema d'excavació. Com ja hem dit abans un bon sistema d'excavació és aquell que conjuga amb saviesa els recursos (humans, materials i el temps d'execució) per tal d'aconseguir al màxim els seus objectius, és per això que l’estratègia de localització de material ha de ser flexible evitant que col·lapsi el sistema. D'aquesta manera no es pretén localitzar tridimensionalment absolutament tot el material sinó que es situarà només aquell material rellevant. La pregunta a respondre és, doncs, que s'entén com material rellevant? La rellevància o no d'un material qualsevol vindrà determinada principalment per la seva natura i per les característiques del context en el que està inserit. Els codirectors del projecte han de consensuar les característiques essencials (mesures, conservació,tipus...) de cada un dels tipus de materials (ceràmica, fauna, carbons,...) amb els especialistes que l'estudiaran tenint en compte les preguntes a respondre i els recursos disponibles. També se considerarà no rellevant tot aquell material recuperat a l'hora de purgar el sediment excavat. El requisit indispensable ha de ser que una UE determinada tingui només una estratègia de localització de material, i que aquesta estratègia quedi registrada a la fitxa d'UE. D'aquesta manera es garantirà la coherència a l'hora d'analitzar i comparar els materials presents a les diferents UE.

En cas de que un material sigui considerat no rellevant es dipositarà en una bossa general d'UE separant-lo per la seva natura. Aquestes bosses hauran de dur una fitxa de registre que indiqui el numero d'UE i el tipus de material.

3. Protocols específics de recollida d'artefactes i ecofactes.

a. Extracció del material.

El material s’anirà recollint a mesura que vagi quedant a la superfície tenint en compte que si es rellevant prèviament s’haurà de haver localitzat amb l'estació total i anirà dipositat a una bossa individual juntament amb la seva fitxa de registre. Aquesta anirà dins una bossa més petita per evitar que la tinta contamini el material i que la fitxa no es deteriori.

Tot el sediment que s'excavi es purgarà amb un garbell de tamany mig. Aquesta acció té com a finalitat la recuperació de tots els elements, en principi de reduït tamany, que hagin pogut passar desapercebuts en el moment de l'excavació.

b. Emmagatzematge.

Com a regla general:

Tot el material es dipositarà a una bossa individual juntament amb la seva fitxa de registre. Aquesta anirà dins una bossa més petita per evitar que la tinta contamini el material i que la fitxa no es deteriori. Els carbons s'introduiran en paper d’alumini abans d’introduir-los a la seva bossa de plàstic per evitar la seva fragmentació.

Tots els materials, acompanyats per les seves fitxes de registre es separen per tipus i per UE i s'emmagatzemaran dins de caixes de cartró. A un lateral exterior d'aquestes caixes s’aferrarà una etiqueta on es consignarà la/les UE que hi ha dintre i el tipus de material. Aquestes caixes es guardaran al laboratori de prehistòria de la Universitat de les Illes Balears, on es té previst fer tots els estudis de les fases II i III.

Es prestarà especial atenció a tot aquell material fràgil. S’adoptaran totes les mesures necessàries per evitar la degradació dels materials. Aquestes han estat consensuades amb una restauradora venen detallades al pla de conservació.

c. Protocols específics de recollida d’artefactes i ecofactes.

i) Ceràmica

El material ceràmic, un cop extret, serà emmagatzemat per unitats estratigràfiques al mateix jaciment, per facilitar el seu posterior processat al laboratori. En els casos en que la ceràmica requereixi un tractament especial in situ, s’atendrà a les orientacions de l’especialista explicitades al pla de conservació.

En cas de contenidors ceràmics amb restes de sediment o matèries orgàniques al seu interior, el seu contingut no serà excavat, sinó que es recuperarà per a fer-ho al laboratori i procedir a estudis de continguts i definir l’ús al qual estaven destinades aquestes peces.

Si algun recipient ceràmic es troba intacte però presenta fractures, es deixarà la terra que contingui, com al cas anterior, per així proporcionar-li subjecció. Per a la seva extracció es seguiran els protocols definits al pla de conservació.

ii) Carbons i llavors

L’extracció de les restes antracològiques no és molt diferent respecte a l’extracció d’altres materials del jaciment. Es tindrà en compte la necessitat d’extreure’ls amb pinces, així com la utilització de paper d’alumini com a embolcall i de pots hermètics per al seu emmagatzematge, per tal d’evitar, en la mesura del possible, la seva contaminació.

Alhora, aproximadament un 20% del sediment de cada unitat estratigràfica (1 de cada 5 senalles), serà porgat per sistema de flotació amb el fi de recuperar totes les restes disperses que pugui contenir. L’objectiu d’aquest sistema és el de la recuperació del màxim d’informació paleobotànica procedent de macrorrestes vegetals que pugui contenir el jaciment. S’ha comprovat la necessitat d’aquest tipus d’estratègia per a obtenir resultats estadísticament fiables. Aquest mateix protocol servirà per a la recol·lecció d’altres restes com les llavors o altres restes de fruits. A més, en casos concrets on la UE sigui de gran extensió i pugui ser rellevant la seva distribució espacial, per reflectir el context sistèmic (p.ex. un sòl d’habitació), es prendran mostres de diferents punts per tal d’analitzar possibles àrees diferenciades.

iii) Restes òssies

Les restes òssies, i concretament les faunístiques, són una de les restes més abundants als jaciments d’aquesta època. Per aquesta raó és necessari establir criteris de rellevància. Aquests criteris s’han de consensuar amb l’especialista que s’encarregui del seu estudi.

Al cas dels elements ossis susceptibles d’emprar-se per a datacions radiocarbòniques, s’afavorirà l’ús d’ossos compactes com, per exemple, els astràgals. Es procedirà a actuar com amb els carbons.

En els casos en que les restes òssies requereixin un tractament especial in situ, s’atendrà a les orientacions de l’especialista explicitades al pla de conservació.

iv) Metalls

A l’hora d’extreure les restes metàl·liques, s’han de seguir, generalment, les mateixes recomanacions que per a l’extracció de ceràmica i també s’empra la mateixa fitxa d’identificació que en aquest cas. S’opta per no extreure’ls fins que siguin estudiats per un especialista, fet pel qual es procedeix al seu emmagatzematge atenint-se a les indicacions de la restauradora explicitades al pla de conservació.

v) Material lític

L’extracció del material lític no comporta la necessitat de dur a terme un protocol específic. Es fa seguint el mateix procés que al cas de la ceràmica i emprant la mateixa fitxa d’identificació. A la gran majoria de casos, el material lític es sol trobar en bones condicions i, previsiblement, no serà necessari efectuar una neteja ni emmagatzematge especial.

En el cas concret d’elements macrolítics es posa especial atenció a aquells que estiguin en posició original. El protocol contempla la recollida de sediments que estiguin en contacte amb l’artefacte per a la seva posterior anàlisi al laboratori (pol·len, fitòlits...)

En els casos en que el material lític requereixi un tractament especial in situ, s’atendrà a les orientacions de l’especialista explicitades al pla de conservació.

vi) Mostreig a realitzar anàlisis pol·líniques i de fitòlits.

El protocol de mostreig condicionarà enormement els resultats de les anàlisis paleobotàniques així com les possibilitats de superar problemes tafonòmics. Així mateix, es recomana la presència de l'especialista al jaciment en tot moment i especialment a l'hora del mostreig.

Es proposa una estratègia de mostreig horitzontal sistemàtic. Aquesta estratègia ofereix la mateixa informació que el perfil estratigràfic amb l’avantatge que el sediment és sempre fresc al moment del mostreig. Es procedirà a la recollida de 50-100 gr. de sediment per cada quadre i per cada canvi sedimentari que s’hi produeixi. Les mostres es dividiran en dues, una per a fitòlits i una altra per a anàlisis pol·líniques.

El protocol a seguir consistirà en la neteja superficial del sediment amb un pinzell. A continuació, es recollirà la quantitat necessària de sediment amb una espàtula, netejada amb aigua destil·lada abans de cada presa de mostra. El sediment es guardarà a una bossa de plàstic hermètica que alhora s’introduirà a una altra bossa ig ual per evitar el seu trencament i contaminació. Totes les indicacions de la procedència de la mostra s'anotaran al quadern de mostres i a la pròpia bossa.

vii) Geoarqueologia: anàlisis dels sediments arqueològics.

Podem diferenciar dos tipus principals d’anàlisis que requereixen protocols de mostreig diferenciats:

- Mostres per a anàlisis de composició de sediments (granulometries, calcimetries, difracció de RX, fosfats, cromatografia de gasos...). Es procedirà a la recollida de 5 mostres d’uns 75gr. de sediment cada una per UE. En el cas d’UE on la distribució espacial pugui reflectir el context sistèmic s’agafaran diverses mostres a diferents punts. El protocol a seguir consistirà en la neteja superficial del sediment amb un pinzell. A continuació, es recollirà la quantitat necessària de sediment amb una espàtula, netejada amb aigua destil·lada abans de cada presa de mostra. El sediment es guardarà a una bossa de plàstic hermètica que, alhora, s’introduirà a una altra bossa igual per evitar el seu trencament i contaminació. Totes les indicacions de la procedència de la mostra s'anotaran al quadern de mostres i a la pròpia bossa. La situació exacta de la mostra es localitzarà amb l’estació total.

- Mostres per a estudis micromorfològics. El mostreig consisteix en l’extracció de blocs de sediment no pertorbat. Aquestes mostres es recobreixen amb guix garantint així la conservació de l’estructura original. Les mostres han d’anar ben embalades i etiquetades amb una referència que faciliti la identificació posterior; també s’anota la profunditat i el lloc de procedència. Se situa la mostra al perfil anteriorment dibuixat. El mostreig es pot realitzar en secció o en planta. És imprescindible documentar la mostra amb una descripció de la localització, orientació i polaritat i amb una descripció sistemàtica d’on s’ha realitzat l’extracció.